ES
EN
VA
ES
EN
VA
Les pesqueres de cingle constitueixen un dels patrimonis etnogràfics més singulars del Poble Nou de Benitatxell. Instal·lades en llocs quasi inaccessibles dels penya-segats, permetien als pescadors descendir fins a la mar mitjançant cordes i estructures rudimentàries per a pescar des de la roca, una pràctica arriscada que reflecteix l’enginy i l’estreta relació dels seus habitants amb la Mediterrània.
El litoral pobler es caracteritza per una façana de penya-segats de gran altura. L’escarpada costa dificultava l’activitat pesquera a la zona, per la qual cosa la pesca tradicional —hui ja desapareguda— se centrava en les «pesqueres de cingle»: xicotetes construccions artesanals penjades sobre l’abrupte litoral.
Els pescadors que utilitzaven les pesqueres eren majoritàriament llauradors amb pocs recursos econòmics, que es veien obligats a buscar recursos addicionals a la mar fora de la temporada agrícola. Els seus coneixements es basaven en la tradició heretada de pares a fills i en l’experiència adquirida al llarg dels anys.
Actualment, encara es poden veure diverses pesqueres des de la mar o des dels penya-segats. Totes es troben en un avançat estat de deteriorament per l’impacte de la mar, però encara permeten apreciar la perillositat que comportaven i el valor de les persones que, per necessitat, hi accedien per a pescar. Aquesta activitat pesquera endèmica es va desenvolupar exclusivament al llarg dels coneguts com a Penya-segats de la Marina.
L’estructura de la pesquera s’emplaçava en un punt pròxim a la base del penya-segat. S’hi accedia mitjançant un conjunt de cordes i escales que permetien descendir pel penya-segat fins al lloc des d’on es pescava durant la nit, utilitzant llum per a atraure els peixos. La pesquera se situava sobre un ixent de la mateixa roca o, més habitualment, sobre un canyís que, a manera de plataforma, es subjectava al penya-segat mitjançant quatre tirants de corda. També solien disposar de refugis habilitats pels mateixos pescadors.
Eren els mateixos pescadors els qui «armaven» la pesquera, és a dir, els qui la construïen. Fixaven el sistema de cordes, escales i altres elements de subjecció, i condicionaven el lloc de pesca per a disposar d’un espai mínim de treball.
En aquest sentit, es poden diferenciar les pesqueres sobre penyes i les armades sobre canyissos. Els habitants del Poble Nou de Benitatxell, en particular, utilitzaven quasi exclusivament les pesqueres de canyís, armades a finals del segle XIX i principis del XX.
Aquesta modalitat de pesca també es coneix com a «encesa», perquè utilitzava la llum com a element visual d’atracció. «Encesa, cresol, atxa de vent, canelobre, carburador» són paraules que fan referència a la utilització de llum artificial com a element per a la pesca. La llum s’aconseguia mitjançant la combustió de materials que es recollien en el mateix entorn natural i, més tard, mitjançant una combustió química en recipients dissenyats amb aquesta finalitat.
En este tram del litoral, cada pesquera tenia un nom propi. Entre les més recordades es troben Xoxim l’Escolà, Pepe l’Amo i el Riu, prop de la Cova dels Arcs, a més de La Taula, davall del Morro Falquí.
Anomenar-les permet entendre el penya-segat com una cosa més que un paisatge: són llocs de treball, memòria familiar i subsistència, punts concrets on el poble baixava a la mar quan la terra no era suficient.
Els pescadors solien anar a la pesquera a peu des del poble i tardaven aproximadament una hora i mitja a arribar-hi. Havien d’eixir prompte per a aprofitar la llum abans que es fera de nit, perquè, una vegada allí, baixaven fins al refugi i, abans de sopar, preparaven els instruments necessaris per a la pesca: asseguraven el canyís, fixaven la llum i preparaven les canyes i la resta d’utensilis.
La pesca començava ben entrada la nit i, segons sembla, les captures més nombroses es produïen després de la posta de sol, entre les 19 i les 22 h, i abans de l’alba següent, entre les 5 i les 7 h. Abans de l’eixida del sol començaven a retirar els estris de pesca, llevaven el canyís i l’amarraven a la roca, per a després tornar a casa amb el peix.
De tornada a casa, els «encesers» s’esperaven els uns als altres en punts d’encreuament de sendes anomenats «fumadors» (rebien aquest nom perquè en aquella època era habitual fumar algun cigarret mentre esperaven els companys). L’espera també servia per a controlar possibles accidents quan algú no tornava o tardava més del compte. En arribar al poble, venien el peix al carrer Major.
Els «encesers» del Poble Nou de Benitatxell van deixar de vendre el peix al carrer Major entre els anys 1955 i 1960 i, per tant, d’anar a pescar a les pesqueres. Cap a la dècada dels setanta, anar a la pesquera ja era més una qüestió de tradició i afició que de necessitat. El treball a les pesqueres va anar disminuint per diverses raons, com ara l’aparició de noves activitats econòmiques vinculades al desenvolupament industrial i urbanístic, l’envelliment de la generació que havia anat a la pesquera durant tota la vida i la disminució de les captures a causa de la sobreexplotació dels recursos.
El treball a les pesqueres era molt dur i perillós i va costar la vida a diversos veïns del Poble Nou de Benitatxell. Actualment, aquesta activitat es coneix gràcies a la documentació històrica i als testimonis orals de les persones més majors.
Tens 0 favorits en total en la teua llista.
Consulta la llista completa a Els meus favorits.
Afig els teus llocs favorits a la teua llista. Després podràs gestionar-los i enviar-los al teu mòbil des de Els meus favorits.