Riu del Moraig

Prop de la cova dels Arcs, a uns pocs metres al sud es troba l’entrada al riu subterrani del Moraig, conegut també com a Riu Blanc, una surgència submarina per on descarrega l’aqüífer de Benissa. Aquesta cavitat consisteix en una galeria ampla on comença un conducte principal que en profunditat, es divideix en branques i crea bifurcacions i galeries. Les exploracions realitzades pels espeleòlegs submarinistes han permés reconéixer 2 quilòmetres de conductes totalment submergits, que arriben a uns fondària de 60 metres sota el nivell de la mar. La seua llacuna d’eixida queda situada junt a la paret vertical de la falla del Moraig.

L’aqüífer de Benissa, amb una superfície de 270 quilòmetres quadrats, està limitat a l’est per la mar (entre el cap de Sant Antoni i el morro de Toix), al nord per la serralada del Montgó, a l’oest per la serralada de la Solana i la conca de Tàrbena i, al sud, per la serra de Bèrnia.

Es tracta d’un aqüífer càrstic costaner format per roques carbonatades que estan en contacte directe amb la mar, per la qual cosa existeix una connexió hidràulica entre l’aigua salada de la mar i l’aigua dolça de l’aqüífer. L’entrada de l’aigua marina per les roques carbonatades carstificades explica l’elevada salinitat. Es tracta per tan d’una surgència d’aigua dolça salinitzada.

Els camins pels quals circula l’aigua marina no són coneguts però les observacions realitzades condueixen a considerar que l’aigua s’introdueix per l’embornal de la cova dels Coloms, al morro del Toix (situat entre Altea i Calp), travessa el sistema aqüífer de la depressió de Benissa a través de 20 quilòmetres, aproximadament, de conductes càrstics i ressorgeix per la surgència submarina del Moraig, al Poble Nou de Benitatxell.

Aquest sistema d’embornals i galeries, format per diferents galeries, pous i bifurcacions, constitueix, junt al de l’illa grega de Kephalina, un fenomen hidrogeològic únic al món i queda per descobrir si es tracta del riu submarí més profund d’Europa.

L’any 1998, la Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transport va promoure l’”Assistència tècnica de redacció de l’estudi de recuperació de l’aqüífer de la depressió de Benissa”. En el marc de l’estudi esmentat, complementant un estudi hidrogeològic clàssic, es va instal·lar instrumental multiparamètric a ambdues cavitats, i es van enregistrar sèries temporals, a intervals de 30 minuts, per un període de 18 mesos. Els paràmetres mesurats amb aquest instrumental van ser: temperatura, conductivitats, pressió, intensitat i direcció del flux. A través de la surgència del Moraig el cabla mitjà de descàrrega es va estimar en 900 litres per segon.

El Riu Blanc o Riu Moraig sols és accessible per a submarinistes espeleòlegs amb alts coneixements i equips especialitzats i malgrat l’alt nivell de coneixements actual, la cavitat és extremadament perillosa degut a l’únic recorregut i eixida a la superfície per la qual cosa existeix el risc de quedar-se atrapat.

Un grup d’espeleobussejadors de diversos orígens han constituït el Grup d’Espeleologia del Moraig (GEM). Des de 2013 tenen com a objectiu ampliar l’estudi del riu, la seua topografia i la vida interna de la cavitat. D’eixa manera, donen continuïtat als treballs que en el seu dia realitzaren submarinistes com ara Bernhard Pack o José María Cortés, que aprofundiren fins a 1.125 metres.

Aquest aqüífer del Poble Nou de Benitatxell va començar a investigar-se al 1974. Eloy Parra va ser el primer bussejador que va fer immersions en la gruta fins arribar als 200 metres. Posteriorment, Juan José Palmero i Vicente Alegre van continuar els treballs de Parra i dissortadament hi van morir dins.

Bernhard Pack i José María Cortés van aconseguir endinsar-se fins a una distància molt superior, sempre pensant en la localització d’aigua dolça. Van arribar fins als 1.125 metres de recorregut a la via principal i 60 metres de fondària i van topografiar també dues galeries laterals d’uns 30 metres cada una. Tràgicament, Pack va perdre la vida a l’interior de la gruta però va deixar documentació molt important referent al sistema aqüífer.

Actualment, la realitat física del Riu Blanc i els seus sistemes de drenatge es troben encara per descobrir i continuen suscitant interés tècnic pels especialistes.